• Imprimeix

Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

Adreça: carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona
Telèfons: 93 317 16 86 / 93 412 05 98
Adreça electrònica: secretaria@ramc.cat; biblioteca@ramc.cat
Adreça web: www.ramc.cat
Horaris:
Secretaria: de 9.30 a 13.30 h, dilluns, dimecres i divendres i de 9.30 a 14 h, dimarts i dijous.
Biblioteca: de 10 a 13 h, dilluns i divendres (per a noves consultes) i de 10 a 13 h, dimecres (consultes en curs)
Visites: dimecres, de 10 a 12 h. Passis amb explicació: 10, 11 i 12 hores 

Les principals funcions de l’Acadèmia de Medicina són: actuar com a òrgan consultiu de les administracions sanitàries i de justícia; impulsar els estudis sobre la història de la medicina catalana i organitzar els congressos d’història de la medicina catalana (el XVIIIè l’any 2014, a Igualada); impulsar debats sobre qüestions sanitàries d’actualitat, principalment en forma de col·loquis i reunions anuals; i editar la Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, com a òrgan d’expressió continuada de les seves activitats.

La Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya va ser creada l’any 1770, am el nom d’Acadèmia Médico Pràctica de Barcelona. Fou autoritzada per Resolució de 4 de maig de 1770, en resposta a una petició dels doctors Joan Steva, Pere Güell i altres, fins a deu. Consta que la sessió inicial es va fer el 2 de juliol del mateix any. Joan Steva i Escardó, que era tinent del Protomedicat, havia mort en el període entre l’autorització i la inauguració, tot i que és considerat l’acadèmic número u. El primer president fou Pere Güell i Pellicer.

La raó de l’autorització de l’Acadèmia fou, en realitat, supletòria. Barcelona, des de la guerra que va entronitzar els Borbons, havia perdut la seva Universitat, traslladada a Cervera. En realitat, els metges de Barcelona van demanar la restauració de la Universitat o de la Facultat de Medicina. El fet estava prou justificat, perquè el 1760 s’havia creat un Col·legi de Cirurgia. Cal recordar que aleshores, i encara per molt temps, la de metge i la de cirurgià eren professions diferents i algunes vegades enfrontades. Va costar molt arribar al que s’anomenà facultat reunida. La resposta del poder central va ser que no es concediria la Facultat, però sí una Acadèmia si era demanada.

Els primers temps, l’Acadèmia no tenia seu pròpia. Les reunions se solien fer a casa del president. Com que la situació no era fàcil, es pensà a buscar l’empara d’algun personatge amb capacitat protectora per a la institució. El primer proposat fou Josep Masdevall, metge català ben situat a la cort. El president d’aquí passava a ser vicepresident. Això s’esdevenia el 1788. El primer president efectiu fou el comte de l’Asalto (1791-1793), que va resoldre per bastant temps el problema de la seu de l’Acadèmia.

Durant algun temps les reunions es van fer en una sala que l’Ajuntament havia cedit a l’edifici municipal. La inauguració solemne es va fer el 10 d’octubre de 1779, amb una lliçó de Jaume Bonells, soci íntim resident a Madrid, amb el tema “Sobre la utilidad y necesidad de las Academias de Medicina Práctica”.

El 1788 l’Ajuntament va cancel·lar el permís d’ús dels seus locals i les sessions es van haver de fer en una de les sales de la Capitania General (15 de febrer de 1788). L’any següent li fou cedit, a perpetuïtat, un local a l’antic Palau dels Comtes de Barcelona, a la plaça del Rei, que era conegut, per l’ús que se’n feu, com a Palau de la Inquisició. L’Acadèmia en va prendre possessió el 22 d’octubre de 1789 i la primera sessió s’hi va fer el 16 de novembre del mateix any.

Mentrestant la corporació havia rebut, el 18 de juliol de 1785, per Ordre de Carles III, el títol de Reial. Aquesta concessió es va publicar, per una cèdula del Consell de Castella de 21 de setembre de 1786. L’any 1787 es va concedir el segell amb el temple d’Esculapi i el lema Saluti populi sacrum, i a l’orla la inscripció Regiae Medicinae Practicae Barcinonensis Academia.

L’Acadèmia feia reunions científiques en les quals es presentaven treballs, que eren objecte de discussió. Els que es consideraren més rellevants foren publicats en un primer volum de memòries de l’any 1798, que reuní una trentena de comunicacions. Aquesta és la font més important per al coneixement del treball científic, en el camp de la medicina, a la Catalunya del segle xviii. D’altra banda, el Col·legi de Cirurgia, que aleshores encara no tenia res a veure amb l’Acadèmia, també feia unes reunions científiques, les Juntes Literàries, amb una intenció semblant. No es van publicar i resten manuscrites. Només hi ha un catàleg fet per Usandizaga el 1956, precisament com a tema del seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia.

Entre els membres més destacats dels primers temps cal recordar el doctor Francesc Salvà i Campillo (1751-1828), que des del 1801 regentà una Càtedra de Medicina Pràctica, tutelada per l’Acadèmia, i que serví perquè els alumnes del Col·legi poguessin obtenir un títol de cirurgia mèdica sense haver de passar per Cervera. L’Acadèmia fou doncs, de fet, altra vegada un element supletori d’una manca de Facultat de Medicina, i de restauració de la Universitat. Salvà fou el metge pràctic més important aquí al seu temps. Féu una obra extensa, a més de la medicina, en el camp de la tècnica. L’estàtua que té avui a Barcelona és al campus de la Universitat Politècnica, fet que indica l’amplitud de la seva tasca. Deixà la seva biblioteca a l’Acadèmia, que ha constituït el fons més important de llibres antics. També va fer un llegat per atendre cada any dos premis. Ara, el Premi Salvà és el més antic de l’Acadèmia i encara es convoca, des del 1792.

Un altre membre important entre els ingressats encara al segle xviii és Francesc Carbonell i Bravo (1768-1837), president en l’època dolorosa en què les acadèmies foren tancades. El 1795 ja havia estat nomenat soci lliure amb honors de resident. Era metge, i també farmacèutic, autor d’uns Elements de química que van tenir difusió europea.

Fins al 1808 l’Acadèmia va tenir una activitat creixent. Era un focus interessant de cultura, en un entorn d’altres institucions científiques a la ciutat. Després, la Guerra del Francès i les conseqüències absolutistes posteriors, van dur un temps fosc i difícil. D’una banda, la interrupció de les sessions per la guerra; després, un període de tancament.

No va haver-hi sessions des del 16 de juliol de 1809 fins al 14 de maig de 1814. Durant dotze anys i fins al 1817, no hi hagué cap ingrés de nous acadèmics. Acabada la guerra i represes les activitats, fou president el capità general.

El 7 de març de 1820 l’edifici del Palau dels Comtes de Barcelona, ocupat durant molts anys per la Inquisició, fou saquejat. La destrucció afectà també les sales que tenia cedides l’Acadèmia, que foren cremades, amb pèrdua de mobiliari i de la biblioteca. Aquest fet suposà una pèrdua no reparable dels fons de treballs científics, de memòries enviades a l’Acadèmia, que eren la mostra més important, per ser única, de treball científic, en forma del que ara en diríem articles, dels metges catalans, de gran vàlua, a més, perquè traduïen l’activitat de molts metges residents a les diverses ciutats i viles de Catalunya, que enviaven les seves observacions en qualitat de membres corresponents.

El 1823 s’acordà ampliar el nombre de socis residents de 20 a 24. Com una de les reaccions després del trienni liberal, l’any 1824 (R.O. de 29 de setembre de 1824) es va decretar la suspensió de les activitats de totes les acadèmies, que no foren restablertes fins al 1828 (R.O. de 18 de març de 1828). En els llibres d’actes no hi ha sessions de juntes des del 22 d’octubre de 1824 fins al 14 d’agost de 1828. Entre 1823 i 1830 no consta l’ingrés de cap nou acadèmic.

Un nou reglament “de las Reales Academias de Medicina y Cirugía del Reyno”, de 31 d’agost de 1830, regula, amb un caràcter molt centralista, les activitats d’aquestes corporacions. El president de les acadèmies és el de la Real Junta Superior Gubernativa. Per a ingressar-hi, els acadèmics han de fer una “memòria o disertación” original. Els catedràtics de medicina eren acadèmics nats. La vida institucional va quedar molt travada. En part tenia també funcions de direcció sanitària, principalment pel que fa a les epidèmies.

Aquesta també és una etapa problemàtica quant als locals. Després del saqueig del Palau dels Comtes de Barcelona, el 1820, l’Acadèmia va iniciar gestions per aconseguir la permuta de les sales que tenia al Palau per una de les cases que tenien els monjos de la Cartoixa d’Scala Dei.

Es va accedir al canvi, i per una Reial ordre de 22 de juny de 1821, el rei va concedir en propietat la Casa de la Procura que els cartoixans tenien al carrer de Banys Nous, número 9. La reacció absolutista de 1824 va fer que la casa tornés als anteriors propietaris i l’Acadèmia no la va tenir de manera definitiva fins al 1835, any en què s’hi va instal·lar, el 15 de febrer. L’edifici va ser la seu de l’Acadèmia gairebé durant un segle, fins al 1929.

Durant molt temps, de fet al llarg del segon terç del segle xix, la premsa mèdica a Catalunya és mínima i la font més important de coneixements sobre les activitats científiques dels nostres metges es troba en el text de les diverses, bastant nombroses, memòries manuscrites que envien els metges des de l’interior del país. Aquestes memòries s’han pogut conservar en gran part i, relligades en volums, formen un cos de més de set-centes memòries, que és un material important de coneixement i consulta.

L’any 1866 van ser aprovats uns nous Estatuts, amb els quals retorna la presidència a un membre numerari. El primer president de la nova etapa fou el doctor Joaquim Cil i Borés, el qual va prendre possessió del càrrec el 18 de febrer de 1867. L’Acadèmia tindrà aleshores una activitat continuada, assossegada però útil a la societat. Entre les seves funcions més importants cal assenyalar la d’emetre dictàmens a petició de les autoritats. Les qui en demanaren no foren tant les sanitàries com les judicials i administratives. Així els informes sobre els riscs de certes activitats industrials, que sovint eren elaborats a petició de l’Ajuntament. O els dictàmens en qüestions judicials, de caràcter molt divers: informes en casos de mort, reclamacions en casos de dictàmens psiquiàtrics, també per qüestions d’honoraris. Una mica abans havien estat en un primer pla els temes sobre intrusisme professional, des de sanitaris que exercien amb titulacions insuficients fins a casos purs d’intrusisme, amb els problemes locals que plantejaven. També un cert control dels metges que exercien als pobles, per mitjà dels que es deien subdelegats del partit, que feien sovint una tasca important, alguns d’ells impulsant la recollida de dades sobre epidèmies, l’estat sanitari del partit o problemes concrets. Entre els més actius d’aquests metges una mica perduts en el record del segle xix, caldria esmentar Pere Casellas, d’Olot, o els Ferrandis, de Cornudella.

El nou Reglament de 20 d’agost de 1874 obre la incorporació a l’Acadèmia de Medicina, com a membres numeraris (abans ho podien ser com a corresponents), d’altres professionals de la sanitat, creant les seccions sisena (amb quatre farmacèutics) i setena (amb dos veterinaris). Això incrementà fins a vint-i-sis el nombre de membres, que aleshores era, de fet, de vint; era un 30 % d’increment de numeraris. El nou Reglament estableix, per a tot acadèmic, l’obligació de llegir un discurs d’ingrés, que abans podia ser també una memòria del que en deien exercici de provisió. L’any 1877 van ingressar els primers membres d’aquestes noves seccions: Francesc Aguilar i Garriga, com a farmacèutic, i Josep Presta i Corbera, com a veterinari. L’any 1886 el nombre d’acadèmics numeraris passà a 36, i el 1892, a 40.

Entre els membres més coneguts per la seva activitat institucional i científica, i per la projecció ciutadana d’aquest període, cal recordar, entre bastants més, els noms de Bartomeu Robert (1842-1902), que fou president, catedràtic de medicina, el metge pràctic de més prestigi a Catalunya en molts anys i alcalde de la ciutat; de Joan Giné i Partagàs (1836-1903), degà de la Facultat de Medicina, creador d’escola, molt actiu en camps diversos; de Josep Letamendi (1828-1897), un dels motors més actius en diversos camps de la medicina, amb pensament original propi; també de Jaume Pi Sunyer (1851-1897), catedràtic de patologia general i introductor dels nous enfocaments europeus en la nostra medicina. La llista es podria allargar molt més: amb Salvador Cardenal, introductor efectiu de la cirurgia antisèptica a Catalunya i el màxim cirurgià nostre del seu temps; amb Lluís Comenge, primer gran historiador de la medicina catalana; amb Miquel Fargas, impulsor de la ginecologia en el nostre medi; amb Ramon Turró, creador d’escola d’immunòlegs. I més tard, ja en ple segle xx, amb la presència d’August Pi i Sunyer (1879-1965), catedràtic de fisiologia i impulsor de l’Institut de Fisiologia, que ha estat el grup de recerca científica més important que hi ha hagut fins a la guerra a Catalunya.

L’Acadèmia anava fent la seva tasca en un edifici que se li feia insuficient i s’envellia, al carrer dels Banys Nous. Calia cercar-ne un altre. El Col·legi de Cirurgia s’havia transformat el 1843 en Facultat de Medicina. Aquesta va marxar el 1906 cap a les noves instal·lacions del carrer de Casanova, amb un hospital propi, el Clínic. L’edifici passà a ser un temps Escola de Magisteri i després restà un temps utilitzat com a magatzem i, de fet, en part abandonat. L’Acadèmia n’aconseguí la cessió per part de l’Estat, que n’era el propietari i, en línia directa, de l’antic Col·legi de Cirurgia. La restauració de l’edifici fou molt acurada. L’any 1920 s’havia ampliat el nombre de numeraris a cinquanta.

El mes d’octubre de l’any 1929, el de l’Exposició Universal, l’Acadèmia va deixar la seva antiga seu del carrer dels Banys i va passar a l’edifici del carrer del Carme, número 47. La cessió de l’edifici, per part del Ministeri d’Instrucció Pública, es féu per una Reial ordre de 20 de juny de 1928. La sessió solemne, amb assistència del rei i del cap del Govern, es va fer el 4 d’octubre de 1929. Era president de l’Acadèmia el doctor August Pi i Sunyer, antic diputat federal. El seu discurs de recepció i agraïment fou plenament correcte, però li va causar alguns maldecaps. Pi va ser un dels motors de la nova Universitat Autònoma. El 1939 va marxar a l’exili i va morir a Mèxic el 1965.

Ja al nou edifici, entre el 1930 i 1936 van ingressar a la institució deu nous acadèmics, entre ells personalitats com Pere Domingo, Lluís Sayé i Leandre Cervera. Després l’activitat quedà suspesa i no es reprengué fins al 1943. Aleshores van ingressar simultàniament dotze nous membres, alguns d’ells per mèrits més polítics que no pas acadèmics. També cal dir que la prudència del president, Jaume Peyrí, que havia succeït el 1935 August Pi i Sunyer, va fer que no es declarés vacant cap de les places que van quedar buides de fet per l’exili dels seus membres.

L’Acadèmia anà incorporant personalitats destacades de la nostra medicina. Creà una revista, en forma d’annals, des del 1932. El 1945, sota la direcció de Peyrí, es va reprendre la revista Anales de Medicina y Cirugía, forçadament en castellà. Va durar fins al 1982. L’Acadèmia, en aquest període, vivia amb estretor, en un edifici magnífic, però a vegades sense ingressos suficients per a permetre un manteniment no tan sols digne sinó mínim.

El Ple de l’Acadèmia de 22 de desembre de 1987 va ampliar els nous Estatuts. Es va augmentar fins a 60 el nombre d’acadèmics numeraris i es va preveure fins a un 20 % de membres destinats a ciències afins, per tal de mantenir una obertura a altres professions, no solament a farmacèutics i veterinaris, sinó també a altres persones amb interès sanitari, com ara químics i economistes, i també a especialistes d’altres camps.

El Ple de 10 de desembre de 1991 va acordar el canvi del vell nom de Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona pel de Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. També va quedar fixada poc més tard la necessitat d’incorporar, com a membres numeraris, residents en altres comarques de Catalunya, fora de l’àrea metropolitana de Barcelona, fet que ja s’està acomplint. Fins aleshores l’obertura ho era només en qualitat de corresponents.

En els últims anys, una de les preocupacions principals de l’Acadèmia ha estat la restauració de l’edifici, que presentava moltes deficiències que en comprometien la viabilitat, des de la teulada a la instal·lació elèctrica, amb el risc consegüent. La revista està en una nova etapa des de l’any 1986, amb un nou format adaptat més a l’estil de les grans revistes internacionals, des del 1998. En els últims temps s’han introduït noves figures en les sessions científiques, en forma de col·loquis, dels quals ja se n’han fet una vintena, i de reunions anuals sobre un tema concret, amb tres de fetes fins a l’any 2000. Actualment es tendeix també a revalorar el conjunt de l’àrea sanitària de la Santa Creu, on està ubicada l’Acadèmia.

Ja en el segle XXI, a més de la seva activitat habitual, en forma d'unes vint sessions científiques cada any, les fites més importants de l'Acadèmia han estat:

  • La incorporació d'acadèmics numeraris de fora de l'àrea de Barcelona, el primer d'ells el doctor Manuel Camps, de l'àrea de Lleida, ingressat l'any 2001. Ara ja hi ha sis representants de les àrees de Lleida, Tarragona, Girona i la Catalunya central.
  • La conclusió de la llarga etapa de consolidació de l'edifici, principalment de la teulada, conclosa l'any 2006, i que segueix amb les obres de manteniment.
  • La creació de la figura de l'acadèmic numerari emèrit, a partir de l'edat de 80 anys, que manté els drets però lliura la plaça, seguint el mateix model de l'Institut d'Estudis Catalans, que és el més acceptat.
  • El conveni amb l'Acadèmia Nacional de Medicina de Mèxic, l'any 2003, que ha permès un intercanvi important entre els membres i que ha permès la incorporació de personalitats significades de la medicina mexicana.
  • La creació de l'Arxiu Iconogràfic Històric de la Sanitat Catalana Gaspar Sentiñon, amb conveni amb l'Arxiu Històric de Ciències de la Salud del Bages i la unitat de Medicina Legal de la Universitat de Barcelona. Hi ha un fons de més de vuit mil imatges, però manca personal per classificar-lo i incorporar-lo a la pàgina web de l'Acadèmia.
  • La incorporació, ja esmentada, de la revista Gimbernat. Revista Catalana d'Història de la Medicina i de la Ciència a les publicacions de l'Acadèmia, l'any 2007, assegurant d'aquesta manera la continuïtat de la revista, ara editada conjuntament amb la Universitat de Barcelona.
  • Incorporació al RACO (Revistes Catalanes d'Accés Obert) —un repositori de revistes catalanes de lliure consulta— de les dues publicacions de l’Acadèmia: la Revista de la RAMC, i Gimbernat.
  • L’emissió de segells de correu, amb plena validesa postal (sèrie "Tu sello"), a partir de l'any 2007. Fins ara s'han fet vuit emissions d'un sol segell cadascuna, l'última en ocasió dels 250 anys de la inauguració de l'edifici de l'Acadèmia, antic Col·legi de Cirurgia.
  • La creació de la secció "Medicina d'Occitània", a les dues revistes de l'Acadèmia, amb la publicació d'un treball específic a cada número. És l'únic espai on, des de l'àrea de la medicina, s'estudia aquí el passat mèdic de les diverses zones d'Occitània, i també les relacions amb l'Acadèmia catalana. Cal recordar que l'occità en la seva variant aranesa és llengua oficial a Catalunya.
  • La creació recent de la secció "Papers de l'Arxiu", per fer conèixer la documentació, principalment del segle XIX, i mostrar el paper antic de l'Acadèmia, que durant la primera meitat del segle XIX —fins a la restauració de la Facultat el 1843— va ser el centre no assistencial més important de la medicina a Catalunya.
  • La publicació, amb caràcter institucional, a finals del 2014, de l'obra Història de la medicina catalana, en dos volums, de més de mil pàgines en conjunt. És la contribució de l'Acadèmia a les edicions i activitats del Tricentenari. 
Data d'actualització:  29.12.2014