iecBarcelona (seu principal)
Adreça postal: Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47 (08001 Barcelona)
Telèfon: +34 932 701 620. Fax: +34 932 701 180
Adreça electrònica: informacio@iec.cat. Adreça web: www.iec.cat 
Horari: de dilluns a divendres, de 8 a 20 h

Alacant
Adreça postal: Seu Ciutat d'Alacant. Universitat d’Alacant. Av. Ramón y Cajal, 4 (03001 Alacant)
Telèfon fix: +34 965 145 986 – Telèfon mòbil: 630 692 007 
Fax: 965 145 958
Adreça electrònica: alacant@iec.cat 
Horari: El mes de juliol és de 10 a 14 h. El mes d'agost és tancat.
La resta de l'any: dilluns, dimarts i dijous, de 10 a 13 h; dimecres, de 16 a 20 h; divendres, de 10 a 12 h 

Castelló
Adreça postal: Centre Municipal de Cultura. Carrer d'Antoni Maura, 4 (12001 Castelló de la Plana)
Telèfon: +34 964 227 209
Adreça electrònica: castello@iec.cat
Horari: de dilluns a dijous, de 9 a 12 h

Lleida 
Adreça postal: Edifici Polivalent. Universitat de Lleida. Av. Jaume II, 71 (25001 Lleida)
Telèfon i fax: +34 973 703 366
Adreça electrònica: lleida@iec.cat
Horari: de dilluns a divendres de 9:30 a 13:30 hores 

Perpinyà
Adreça postal: Casa dels Països Catalans. Universitat de Perpinyà. Camí de la Passió Vella. F-66860 Perpinyà Cedex
Telèfon i fax: + 0033468738588
Adreça electrònica: perpinya@iec.cat
Horari: dimarts i divendres, de 8.30 a 13 h i de 14 a 17 h

València
La Delegació de València no té seu pròpia. Les activitats organitzades pel delegat es duen a terme principalment a l'Espai Ciència, situat dins de l'edifici Octubre Centre de Cultura Contemporània (Sant Ferran, 12. València).

Finalitat

L’Institut d’Estudis Catalans és una institució acadèmica que té per objecte l’alta investigació científica i, principalment, la de tots els elements de la cultura catalana. L’àmbit d’actuació oficialment reconegut a l’Institut s’estén a les terres de llengua i cultura catalanes.

L’Institut és l’acadèmia de la llengua catalana, un institut de catalanística i un centre promotor i difusor de la recerca que actua com a assessor dels poders públics i altres institucions.

Són finalitats de l’Institut d’Estudis Catalans tenir cura de l’estudi de la llengua catalana, establir-ne la normativa i vetllar perquè els procés de normalització lingüística sigui coherent arreu del seu àmbit lingüístic. L’Institut, en la seva condició d’acadèmia de la llengua catalana, duu a terme projectes de recerca lingüística i filologia conduents a fomentar la seva activitat normativitzadora i estandarditzadora. A més, desenvolupa projectes de recerca en els àmbits propis de les seves seccions i altres conduents a la creació d’instruments de treball i a l’elaboració d’obres bàsiques de referència en el camp de la catalanística i de caràcter interdisciplinari. 

Ressenya històrica

L’Institut d’Estudis Catalans, fundat i ampliat per iniciativa d’Enric Prat de la Riba, segons els acords de la Diputació de Barcelona del 18 de juny de 1907 i del 14 de febrer de 1911, és una “corporació acadèmica, científica i cultural que té per objecte l’alta recerca científica i principalment la de tots els elements de la cultura catalana.” Així ho reconeixen el Reial decret 3118/1976, de 26 de novembre, i la Resolució, de la Generalitat de Catalunya, de 17 de maig de 2001 per la qual es publiquen els Estatuts, que recullen la lletra i l’esperit dels acords fundacionals. La llengua pròpia de l’Institut d’Estudis Catalans és el català. L’any 1922 fou admès a la Unió Acadèmica Internacional, fundada poc temps abans, i hi col·labora en diverses empreses internacionals de recerca. L’Institut té, doncs, una llarga història, unes línies d’actuació ben delimitades, que hom ha anat precisant al llarg del temps, i una realitat present amb vista al futur.

Els vuit primers membres de l’Institut foren: Guillem M. de Brocà —el més gran: cinquanta-set anys—, Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch, elegit primer president a cinquanta-un anys, Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Miret i Sans, Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines i Josep Pijoan —el més jove: vint-i-sis anys—, elegit primer secretari, en el qual càrrec fou substituït aviat pel mallorquí Oliver. La nova institució tingué la seu al Palau de la Generalitat (aleshores dit Palau de la Diputació), a les dependències que havia ocupat fins feia poc l’Audiència Provincial.

Els primers anys (1907-1911)

De bon començament sobresurten els trets que han marcat l’esperit de l’Institut d’una manera inesborrable: l’exigència científica, la catalanitat i l’obertura.

Ja des de les primeres publicacions i activitats científiques diverses, aquells vuit homes convocaren i aplegaren quasi tots els investigadors catalans en plena maduresa i nombrosos d’estrangers, als quals fou respectat, en les publicacions de la novella entitat, l’ús de la llengua pròpia. Així, el català és, des de la fundació, la llengua de l’Institut, i un dels objectius de la corporació ha estat normalitzar-ne l’ús en el terreny de l’alta recerca, però també des del començ han estat admeses en les seves publicacions totes les llengües romàniques, l’anglès i l’alemany com a llengües pròpies dels col·laboradors no catalans. I aquest respecte a la llengua de cadascú, començant, és clar, per restituir als catalans la pròpia com a vehicle de cultura científica, ha estat mantingut fins avui.

No és, doncs, desencertat d’afirmar que els criteris establerts ran de la fundació han donat caràcter a l’Institut tot al llarg de la seva accidentada història.

La primera ampliació (1911-1930)

El restabliment i l’organització de la cultura catalana que li eren assignats no els podia dur a terme amb la constitució i el marc inicials. Així, el 9 de febrer de 1911, l’Institut sortí del període constitutiu i entrà en el compliment directe de la seva missió de cultura, en el qual va trobar-se amb “una infinitat de qüestions i problemes que demanaven impulsió i estudi i als quals no podia atendre perquè no entraven dins el camp d’activitat que, d’una manera taxativa, va assenyalar-li el dictamen-acord de fundació”. L’Institut va entendre que havia “arribat el cas d’estendre a la filologia catalana i a les ciències matemàtiques i d’observació l’organisme creat per aqueixa Excel·lentíssima Diputació ara fa quatre anys”. En aquest document i en altres que precediren l’ampliació, trobem renovats els trets característics que havien marcat la institució: el rigor científic, la catalanitat, amb una gran atenció a la llengua, i l’obertura.

Cinc dies abans, Prat de la Riba, com a president, havia enviat una comunicació al Departament Central de la Diputació barcelonina. Aquesta comunicació, que conté un programa cultural vastíssim, comença subratllant la fecunditat de la tasca científica col·lectiva de l’IEC i mencionant que “l’Estat, imitant la nostra obra, ha acabat per crear un centre d’estudis semblant al nostre Institut” (es refereix al Centre d’Estudis Històrics, dependent de la Junta per a Ampliació d’Estudis i Investigacions Científiques).

En aquesta comunicació, la preocupació per la creació d’una llengua que sigui instrument de cultura té un paper essencial: ”la necessitat d’aquest altíssim instrument de renovació és imponderable, i la urgència d’instituir-lo, d’una evidència irresistible”. En neix la necessitat de crear una Secció Filològica, que, entre altres comeses, tindrà la de “l’organització de la col·laboració en totes les terres de llengua catalana, des de Perpinyà a Elx i des de Fraga d’Aragó a Alguer de Sardenya”. Tindrà, així mateix, la missió “d’estimular o fomentar la restauració, això és, l’enfortiment, l’expansió de la llengua catalana”, és a dir, la normalització del seu ús.

Una altra gran preocupació de la comunicació de Prat de la Riba és l’estudi “de les ciències matemàtiques, físiques, biològiques, predilectes de la civilització contemporània, i el florir ditxós de les quals és mirat en cada país com a indispensable, no tan sols a l’assoliment de la seva majoritat intel·lectual, sinó a son mateix progrés material i prosperitat econòmica”. El punt de partença és precari: “entre nosaltres, en aquest ordre de coses, tot, absolutament tot, està per fer”.

Per això proposa la creació d’una nova secció, la de Ciències, que “aplegant homes i obres especialment donats al cultiu de les ciències matemàtiques, físiques i naturals, serà el primer pas, i el més decisiu segurament, en aquesta empresa transcendental que ha de conduir-nos al nostre ple viure científic universal”.

La creació de noves seccions planteja “problemes d’organització per a mantenir la unitat de la novella i ja gloriosa Institució, sens perjudici de la llibertat, de l’autonomia de cada una de les seves tres grans seccions o branques”. El model seguit fou el de l’Institut de França, compost de cinc grans acadèmies. Però hom evità curosament el terme acadèmia, que, a judici de Prat, tenia més objectius de glorificació que no pas d’estudi: foren escollits els d’institut o secció, és a dir, comissió de treball, centre d’investigació científica. Després d’un període de vacil·lació, s’imposà el terme secció davant la relativa incongruència d’un Institut constituït per instituts. En definitiva, Prat de la Riba proposava “de completar l’Institut d’Estudis Catalans amb la Secció de Ciència i la Secció Filològica”.

Per un dictamen acord d’ampliació emès per la Diputació de Barcelona el 14 de febrer de 1911, l’Institut és constituït per tres seccions: la Secció Històrico-Arqueològica, la Secció de Ciències i la Secció Filològica. Llavors començà un període extremament fecund de l’Institut i de la cultura científica catalana.

El període de la dictadura de Primo de Rivera comportà un trasbals per a l’Institut: les subvencions oficials que li havien permès de descabdellar les seves activitats científiques li foren retirades. La Diputació de la dictadura es féu càrrec dels seus nombrosos serveis i de la Biblioteca. Malgrat tot, i gràcies a subvencions privades, entre les quals sobresurten les de Rafael Patxot i de Francesc Cambó, mantingué un cert ritme de publicacions, i el període, de curta durada, no comportà sinó una sotragada passatgera.

Un cop passada la maltempsada, l’any 1930 la Diputació li retornà subvencions i serveis i li conferí “completa autonomia, tot conservant el seu noble protectorat econòmic”, com deia Puig i Cadafalch en el discurs d’acceptació dels nous locals, cedits per l’Ajuntament, “contribuint la Diputació a pagar les despeses que ocasioni la restauració dels edificis i les instal·lacions i trasllat”. El dia 30 de març de 1931, sota la presidència de l’alcalde Barcelona, el comte de Güell, acompanyat de J. Maluquer i Viladot, president de la Diputació, i J. Puig i Cadafalch, president de l’Institut, se celebrà “el lliurament a l’Institut d’Estudis Catalans, per l’alcalde de la ciutat en nom de l’Ajuntament, d’ambdós edificis històrics —la Casa de Convalescència i l’Hospital de la Santa Creu, al carrer del Carme— per a la instal·lació de tots els serveis de l’Institut en aquella casa i de la Biblioteca en els grans locals de l’Hospital”. Hom preveia un futur esplendorós per a l’Institut: ”Per aquestes sales que l‘Ajuntament ens dóna i que la Diputació restaurarà i adaptarà, hom veu passejar els físics, els matemàtics, els grans pensadors de l’esdevenidor, que formaran, amb els estudiosos de les altres disciplines, els escollits de la gran democràcia catalana”, deia Puig i Cadafalch en aquell acte.

Era el reconeixement públic i explícit en boca del president de la Diputació: ”L’Institut somiat era modest en els seus començos del 1907 [,,,] i s’és tornat avui una obra cultural de renom universal que ha portat arreu del món l’aire i la ciència de la Pàtria”. I, en efecte, la Diputació de Barcelona, primer, i la Generalitat de Catalunya, després, donaren ple suport a la institució i la convertiren en pern de la política científica del país.

L’adversitat

Ocupada Barcelona per les tropes del general Franco, l’Institut fou donat per desaparegut, la Diputació franquista s’emparà dels seus locals i suprimí el Patronat de la Biblioteca (que fou anomenada Central, com a l’època de Primo de Rivera). A conseqüència de la repressió, els seus locals foren deixats en un abandó total (amb tots els materials de treball que hi havia dintre), si no cedits a altres organismes. El nou règim no podia veure amb bons ulls una institució que basava la seva actuació ensems en el rigor científic, en la catalanitat i en l’obertura internacional.

A poc a poc, però, els membres de l’Institut que no havien hagut d’exiliar-se s’anaren reunint en cases particulars, i a partir del 1942 reprengueren les reunions regulars clandestinament. Aquell mateix any eren nomenats nous membres per a substituir els difunts o com a adjunts dels exiliats. Sota la presidència d’homes de gran vàlua, com Josep Puig i Cadafalch, Eduard Fontserè, Carles Riba, etc., i gràcies al tremp i a l’abnegació del nou secretari general, Ramon Aramon i Serra, que l’any 1942 ocupà el lloc de Ramon d’Alós-Moner (mort l’any 1939), l’Institut fou sempre un punt de referència en la llarga lluita de la resistència cultural catalana.

Amb l’ajuda d’alguns mecenes que sovint amagaren llur nom i, a partir del 1962, gràcies a l’adjunt d’Òmnium Cultural, que li donà aixopluc al Palau Dalmases i el subvencionà, l’Institut continuà l’activitat —a un ritme reduït— i mantingué les relacions internacionals, que no solament eren importants en si mateixes sinó que més d’un cop el salvaren del desastre total. L’any 1947, malgrat la prohibició d’editar llibres de ciència en català, reprengué les publicacions sense passar-les per la censura, amb el risc i les dificultats de tota mena —no solament econòmiques— que això comportava. La Secció Històrico-Arqueològica, entre la represa dels anys quaranta i l’octubre de 1982, quan retornà a la seva seu, publicà una trentena de volums —vint-i-quatre de Memòries—; la Secció Filològica, setze volums de la revista Estudis Romànics, amb un total de cinc milers de pàgines; la Secció de Ciències, seixanta volums dels Arxius; la novella Secció de Filosofia i Ciències Socials, cinc de Treballs. Si hi afegim algunes publicacions generals i les de les societats filials —sobretot de Biologia, d’Història Natural, de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i d’Estudis Històrics—, el nombre de volums publicats en aquest temps d’adversitat és de gairebé dos centenars. Són una bona part de la matèria científica publicada en català durant aquest període de més de trenta anys de persecució.

La segona ampliació (1968) i les noves filials

Malgrat la repressió, la corporació prosseguí els seu continu creixement quan aquella s’afeblí. L’any 1968 hom constatà que les matèries que eren tema d’estudi de la Secció de Ciències eren massa heterogènies i el funcionament de la Secció en resultava perjudicat. Llavors, a partir d’aquesta, fou creada la nova Secció de Filosofia i Ciències Socials —amb la qual l’Institut en tingué quatre—, que ha desenvolupat activitats importants, entre elles la recerca sobre llengua i comunicació.

Igualment, noves societats filials foren creades dins el marc de l’Institut  durant aquest període difícil, que eixamplaren gradualment la incidència en la nostra societat científica: la Societat Catalana d’Estudis Històrics (1946), amb seccions d’Història, de Llengua i Literatura i d’Art i Arquelogia; la Societat Catalana d’Estudis Jurídics (1950), amb seccions de Dret, d’Economia i de Sociologia; la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics (1969), i la Societat Catalana de Musicologia (1974).

Retorn a la normalitat

Tres fets han tingut importància per a retornar l’Institut a la seva condició de primera entitat científica dels Països Catalans. En primer lloc, el Reial decret 3118/1976, de 26 de novembre, que atorgà “reconeixement oficial a l’Institut d’Estudis Catalans com a corporació acadèmica, científica i cultural [...], l’àmbit d’actuació de la qual s’estendrà a les terres de llengua i cultura catalanes”.

En segon lloc, la signatura del Conveni amb l’Ajuntament i amb la Diputació de Barcelona, el 12 de juliol de 1977, que refeia el Conveni de 1931 i retornava a l’Institut la Casa de Convalescència, la seva antiga seu, on, restaurada per la Diputació, s’instal·là novament des de l’octubre de 1982. Al mateix temps, la Diputació barcelonina li anà concedint anualment una subvenció important. També les altres diputacions del Principat i alguns ajuntaments, sobretot el de Barcelona, li donaren suport econòmic. Els ministeris de Cultura i d’Educació i Ciència del Govern de l’Estat feren, així mateix, aportacions per a obres d’infraestructures. Cal mencionar, encara, les aportacions de persones o entitats privades, com Òmnium Cultural i la Fundació Noguera, que eren aplicades a activitats concretes.

En tercer lloc, la inclusió de l’Institut d’Estudis Catalans en els pressupostos de la Generalitat de Catalunya des de l’any 1980 a través de partides directes i, indirectament, per mitjà de subvencions per a cursets i per a llibres concedides per la CIRIT, garantí a l’Institut el suport instituït de la més alta instància política del Principat.

La continuïtat en el creixement

Una nova conjuntura favorable permetia que l’Institut s’enfrontés amb èxit a una crisi de creixença. D’una banda, hom anava preparant la institució per a assimilar les noves infraestructures tècniques que la informàtica feia possibles. De l’altra, continuava la revitalització de les antigues societats filials i n’eren creades de noves: els Amics de l’Art Romànic (1977), la Societat Catalana de Numismàtica i la d’Estudis Clàssics (ambdues el 1979) i la d’Ordenació del Territori (1980).

El nou desplegament

La instal·lació definitiva de l’Institut d’Estudis Catalans a la seva antiga seu de la Casa de Convalescència (a la darreria del 1982) féu possible la inauguració d’una nova etapa, amb l’ampliació del seu equip de membres per tal de cobrir més disciplines, l’establiment de noves infraestructures, l’extensió de la col·laboració científica amb d’altres institucions de dins i de fora del seu àmbit d’actuació i la creació de noves societats filials dedicades a activitats tradicionals que no havien estat treballades o a activitats noves. Cal subratllar que la preocupació per tot allò que significa innovació comptà amb l’aquiescència i la cooperació personal, sovint entusiasta, del membres més antics de la corporació. Així, es relligaren dos vessants, la tradició i la innovació, que són indispensables per al progrés continuat d’una institució nascuda amb el segle xx.

Fou abordat el nomenament d’un bon nombre d’agregats, especialistes en matèries diferents no cobertes pels antics membres i procedents de tot l’àmbit. Els agregats complien així una múltiple missió: de competència científica, de rejoveniment i de representació territorial, dins la tònica d’exigència científica, de catalanitat i d’obertura que ha guiat l’Institut des dels seus primers anys i li ha valgut el reconeixement nacional i internacional.

Aquesta exigència i aquest esperit d’obertura propiciaren l’any 1988 la reforma dels Estatuts de la corporació. Després d’un llarg procés de debat, el Ple aprovà els nous Estatuts el 25 d’abril de 1988 i la Generalitat de Catalunya els va inscriure al Registre d’Acadèmies per la Resolució del 17 de maig de 1989 (DOGC núm. 1151, del 5 de juny de 1989).

D’aquests Estatuts convé destacar la possibilitat d’establir delegacions fora de Barcelona; la viabilitat de crear noves seccions; l’increment del nombre de membres numeraris de cada secció, que passà de set a vint-i-un, i la creació de la figura de membre emèrit, que permet als membres de més de setanta anys conservar tots els drets dels numeraris, alhora que facilita la incorporació a les seccions de noves generacions d’investigadors.

Basant-se en aquests Estatuts, l’antiga Secció de Ciències es dividí en dues: la de Ciències i Tecnologia i la de Ciències Biològiques, i cada una de les actuals cinc seccions nomenà ja nous membres numeraris per a cobrir aquelles disciplines en les quals l’Institut, per raons històriques o perquè s’havien desenvolupat recentment, no disposava d’especialistes. Juntament amb els Estatuts, la corporació aprovà el 27 de maig de 1988 el Reglament de règim intern, que establia les funcions de cada un dels òrgans de l’Institut, així com els procediments que calia seguir en cada cas. Tots els càrrecs de govern ho eren per elecció, i la durada dels mandats era de tres anys, prorrogables una sola vegada. El procés de reestructuració culminà el 27 de novembre de 1989 amb l’elecció, d’acord amb la normativa, del Consell Permanent, format pel president, el vicepresident, el tresorer, el secretari general i els presidents de les seccions.

L’Institut avui

El paper de l’Institut d’Estudis Catalans dins de la comunitat científica i la societat en general s’ha consolidat en els darrers anys i ha agafat un nou impuls amb la incorporació de nous membres numeraris. Es pot dir que l’Institut acull avui una bona part de l’elit científica de l’àmbit lingüístic català, la qual cosa genera confiança en els poders públics i configura el paper d’una institució amb un fort nivell d’influència en la societat catalana. Una bona mostra en fou la publicació, el 1995, del Diccionari de la llengua catalana, que fa palesa la capacitat de l’Institut d’assolir allò que estatutàriament li pertoca amb el màxim de qualitat exigible. Aquesta obra ha tingut un gran ressò públic, que demostra la necessitat que la societat en tenia i l’oportunitat de la seva realització.

Tanmateix, el Diccionari de la llengua catalana representa solament una part de l’activitat de l’Institut. La gran obra lexicogràfica dels anys vint continua, amb eines i metodologies modernes, amb l’elaboració del Corpus textual de la llengua catalana, que aplega més de cinquanta milions d’ocurrències, degudament lematitzades, el qual permet la concepció i l’elaboració de nous diccionaris i és a l’abast dels investigadors per a qualsevol tipus de recerca sobre la llengua.

El Centre de Recerca Matemàtica és un altre exemple de l’impuls assolit per l’Institut durant els darrers anys i, a la vegada, recull la tradició iniciada per Esteve Terrades, que permeté la presència a casa nostra d’investigadors de la categoria d’Albert Einstein o Hermann Weil. El Centre acull cada any una quarantena d’investigadors estrangers en el camp de la matemàtica. L’existència d’aquest Centre ha donat un gran impuls a la investigació matemàtica de Catalunya i és un bon referent de la tasca de promoció de la recerca que té encomanada l’Institut.

Altres projectes actuals mantenen la tradició instaurada per les primeres activitats de l’Institut al començament del segle xx, com la participació activa de l’Institut en el Parc Arqueològic de Guissona o en la zona arqueològica de la vil·la dels Ametllers a Tossa –imatge actualitzada d’aquell Servei d’Excavacions Arqueològiques—, o la creació d’una base de dades d’art romànic català, que reprèn la línia de Puig i Cadafalch.

Amb les seves seccions i societats filials, l’Institut promou i desenvolupa la recerca en els diferents àmbits de la ciència i de la tecnologia, però principalment en tots els elements de la cultura catalana. La institució és, abans de res, un centre de catalanística, amb la realització de projectes de llarg abast, com són l’elaboració de corpus documentals o de grans edicions crítiques.

L’Institut ha signat convenis de col·laboració amb totes les universitats dels Països Catalans i amb el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Com a membre que és de la Unió Acadèmica Internacional, participa en projectes d’àmbit internacional impulsats per aquesta corporació. L’activitat científica i acadèmica de l’Institut queda reflectida en les sèries de monografies o les revistes periòdiques que editen les seccions i les societats filials.

L’Institut ha procedit recentment a la modificació dels Estatuts de què es dotà l’any 1989. Els Estatuts vigents, des que han estat publicats al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, han de permetre encara una nova ampliació del nombre de membres que vetllarà per l’equilibri territorial, com també la creació de seus, a més de les delegacions que recollien els antics Estatuts; així mateix, dotaran la institució d’un nou procediment en l’elecció de l’equip de Govern.

Data d'actualització:  29.12.2014